miércoles, 11 de noviembre de 2015

Tel

Nits d'estrelles adormides rere un tel de boira. La foscor més lleugera amarada de la humitat més freda de la tardor; et glaça el cos i et té la pell en un clima tens previ a tremolar. Els fanals del carrer, de l'asfalt més cru, et treuen de la nit i et porten dos ulls foscos com dues unces de carbó, tot nítids, enmig d'una pluja de núvols baixos que t'aparta de la resta.

Dos salts ens tenen aturats en l'instant més precís que hem triat, i no ens importa la resta: som nosaltres i ens sobra tot. Sense tenir cap motiu, sense cap impuls més enllà de la pròpia  nit, ens veiem un en l'altre i cap espai entre mig.

Aquest dos ulls negres i la nit més tèrbola ens acosten a la història que no hem sapigut fer veritat i tot allò que hem deixat perdre. Sense saber-ho.

domingo, 4 de octubre de 2015

Cordes

Treu-la. Deixa-la fora, a mi tota. Treu aquesta nota que vull. Rugosa, aspra, dolça, queixalada de música roent de la corda d'aquestes tecles. Treu-les totes i dóna-me-les a mi. Les vull al meu cap. Vull aquesta història al meu cervell, assolant tot el meu cap de banda a banda i deixant els fulls d'aquestes partitures rebregats entre els moviments eixordadors dels teus dits. Tot aquest puny de música, de segle, de força brutal amagada entre cinc línies de pentagrama fugint de la fusta i entrant a la carn.

Torna a tallar l'aire, tornar a desfer el guix de les parets amb aquesta realitat que acabes de fer sonar. Torna a deixar-me sense ganes de fer res més que agafar-me amb força les mans per no entrar a aquest cubicle i treure't aquest poder teu de deixar-me mort. Treu-te aquesta vida immortal de les mans i fes-ne maldat. Maldat divina i pròpia d'un do. Un do dolç, meravellós, tendre i potent com sol aquest do pot ser.

Deixa-t'hi la vida. Vull que et consumeixis en aquestes tecles com jo em consumeixo a l'altre costat de la paret. Volent-te'm per mi i no volent deixar que cessis. Ho vull tot ara que només tinc música dins el cap i tu, els teus déus de la música i la vibració d'aquestes cordes m'heu deixat fora. I us tinc aquí mateix.

jueves, 1 de octubre de 2015

Pes

Plou. I no para de ploure. I segueix plovent. No s'atura. Aigua eixordint el silenci amb aquella força justa i neta, repicant contra el sostre. El terrat s'inunda poc a poc emmudint el soroll de l'aigua i el va transformant en un pes sec, mort, buit. Un pes que se t'escola dins les oïdes i no et deixa respirar.

Com m'agraden les tempestes, veure la violència del vent, l'aigua, el color gris que pren tot plegat i el fred que t'amara els sentits. Aquella humitat a recer de la pluja, aquella seguretat dins de casa, rere una finestra amb la visió romàntica que en puguem tenir, i que sempre ens porta a un petit plaer sense cap mena d'importància. Chopin. Sempre et pot passar qualsevol història pel cap, és el moment d'inspirar-se i deixar anar les primeres idees mediocres que et surtin dels dits. No. Aquest plaer te'l quedes per tu, estima la teva intimitat. Per mi seria molt fàcil obrir la nit amb quatre versos florits, immersos en la literatura més innocent i passatgera.

Avui la pluja m'angoixa, m'angoixa el fred i m'angoixa la humitat que tindré entre les mans quan en tregui els dits al balcó. M'angoixa tenir el terra de casa amb gotes que se m'han cosit a les sabates i deixen unes taques fosques a la fusta. M'angoixa que el meu temps depengui del pes que tinc damunt del meu cap, un sostre d'aigua fluint cap als carrers, esviscolant-se amb el so agradable que és al meu cap des de petit. L'aigua corre entre les teules i cau a plom molt més avall. Aquest plom.

Aquest pes, aquesta dolça i maleïda angoixa. No para de ploure, fins i tot quan ja no plou més.

domingo, 9 de agosto de 2015

Fred

El tram que va de la cala a la punta de l'escullera és un recull de moments molt diferents. A aquesta hora, però, tots tenen en comú el fred. A més, en funció del vent, són un compendi o un altre. Quan bufa garbí sol ser tot el mateix, vent picant-te a la cara, la humitat assolant-te la pell i gotes d'aigua freda esmicolant-se pertot. Amb llevant és igualment un fred humit que va augmentant conforme avances per l'escullera. El nas, els dits i les orelles van agafant fred, suportable, fins que has de tornar i els primers metres et ve tot el vent al damunt. Però amb la tramuntana és tot molt diferent.

Baixes les escales i ja tens al nas la sensació de vent sec, un vent que aquí es terral i amansit per les muntanyes. Comences a caminar enmig de dues aigües i quan tens les barques a sota aquest vent sec ja no ho és tant, però no arriba a ser humit. El fred que porta amb ell és agradable, et desperta. El nas comença a refredar-se, però no massa. Quan arribes al moll de càrrega és un mar obert el que et porta un vent diferent, amb més aigua però sense ser humit. Més fred.

La llum encara no és brillant però el color daurat del cel dóna un color fosc al mar que fa córrer pel cap mil històries igualment fosques.

Plata

És una imatge que no pots treure't dels teus ulls. Veus abans el marbre infinit que el punt que el torna així, una línia nítida en separa el cel de l'aigua i no en distingeixes el final rere les caps de la costa, entre els pins de la carena. El mar, tot banyat en plata. En podries prendre qualsevol gota i fer-ne qualsevol joia amb la millor llum de la Lluna.

És aquest el mar que m'agrada veure a les nits, el mar que roman totalment al lliure convit de la Lluna. Aquell to lilós, platejat, tènue i brillant alhora, tot estès damunt l'aigua. Inquebrantable. No canviaria aquesta imatge nocturna per cap altra. De nit el mar no es veu, i amb prou feines saps cap a on bufa al vent guiant-te per la mirada. L'has de saber tenir al nas, dins del cos, on la plata del mar de Lluna et dóna el grau exacte de sal i terra que duu als seus esbufecs.

El mar de Lluna. Un parell de cops al mes i prou. Un mar encalmat i una vista a l'infinit perfectament delimitada. Vaig al far, m'hi quedo dibuixant-me'l al cap i retenint cada unça d'aquest metall preciós. I quan fa llevant... Quan fa llevant no hi ha qui ho agafi. No hi ha qui es pugui fer seu cap tros d'allò. El salam i l'aigua que acompanya el vent fa que tot el mar és faci present a cada glop d'aire, tot el cel es torna llum i desapareixen les estrelles. Jo em quedo aquí.

miércoles, 15 de julio de 2015

Tenir

Tinc set de seguir. Set de perdre't de vista, de no tornar-te a veure i que desapareguis del meu cap. Vull que tinguis les teves mans agafant-me el cap com has fet altres nits on simplement no hi havia res, teníem temps i el gastàvem allà. Vull que tinguis aquestes mans lluny de mi. Tinc el temps de llavors i tindré un temps que no recuperaré mai, ni vull, ni el vull tenir. Vull que tinguis els teus ulls que no saben on posar-se quan els tinc jo, que els tinguis tan lluny com puguis i que me'ls donis. Els tindré i no els vull tenir.

Tens la mà agafant-me el braç per deixar-me sense tenir res a dir, fer o respondre't, com has fet sempre sense tenir-ne la més mínima intenció. O tota. No en tinc ni idea. No ens tenim paraula i ens hem tingut quasi com dos nens mirant el terra on hi tenim els peus que ens demanen tenir-nos. Ens hi hem tingut hores i a mi ja no em deixes tenir ni un sol segon de calma. Tinc la sensació d'haver tingut una història que ni tan sols havia començat, no sé ni on tinc les pàgines que havien començat amb tot això ni per què no tenim ni la remota idea d'on ens tenim ara mateix.

Quan ho tenies i no ho volies, quan ho tens i no vols saber-ne res, que saps que no hi tens res de bo i el tenir-te valent em fa tenir-te amb tot. Que no ho tens i no vols tenir-ho, però ho tinc.

martes, 2 de junio de 2015

Vol

Veus? Els núvols són un petit mar. Un mar tan petit com gran és el món. Podem seure i passejar damunt del mar cada dia, caminar entre cada floc d'aire que ens creui i parlar de com els ulls ens demanen que els guardem, els cuidem i els fem veure la vida que hi ha dins el nostre cap uns petits instants. Després els haurem d'obrir, perquè la vida és un tot que no és res, que aquí dalt és molt petita i tan eterna com els breus moments que la llum entra a les nostres mans.

Ara, aquí dalt, el silenci és tot allò que es desxifra més enllà del brogit de l'aire, punyent i suau, com tota la força d'un cop de vent acaronant els xiprers enmig d'un camp de blat.

Ets a un mar de dos mons. Podem navegar-los tant com vulguis, aquí dalt, aquí baix, allà on les nostres veles ens hi vulguin dur. Farem tard a cada nit sempre que puguem, portant els núvols als nostres peus, que ja no tindrem, i lluirem sempre el nostre goig de ser lluny de tot i no arribar mai enlloc. El fred que tindrem a les cames, les mans entumides i el cap ben despert serà el que ens separarà de ser unes taques més al mapa, i alhora gaudirem com mai de ser unes taques ínfimes sota un sol que no atraparem mai i que ja tenim a les nostres mans.

A nosaltres no ens importarà haver jugat amb rialles de nen a tombar els plecs de paper que a cap dels dos no ens aixecaven un pam de terra. Ens agradarà saber que tu miraves els ocells i preguntaves per què no anaven fins a les estrelles. Ens agradarà pensar que crèiem que com que no prenien mai el vol més enllà de la caiguda del sol, no podien saber què era una estrella.

martes, 19 de mayo de 2015

Aigua

La finestra oberta amb només un pam d'aire, que entra fred i com una carícia. Com la que tinc ara mateix al cos. La tinc només a un pam i m'hi entra també el metrònom inconstant de la pluja. L'aigua pica les parets de maó i les dóna aquell gust a quietud que només la calor del migdia al mes de maig pot donar. Com una nit que ens ha atrapat a tots i ens ha deixat amb tot el dia començat.

El llit dorm igual que com hem tancat del tot els ulls i la imatge és una habitació desendreçada. No em vull moure perquè el repic de la pluja a la fusta de la finestra ens desvetllarà. Prefereixo que l'aigua entri a que el dia em robi aquest moment.

jueves, 7 de mayo de 2015

Borodino

Amb la neu el món és infinit. Amb la neu, el nostre aire es torna tan pesat com el vent, es fa glaç als pulmons i fereix el cos més endins de la casaca. Amb la neu, una passa costa com tres. A mi m'agrada la neu, tot i això. És fina, és suau i quan es posa sobre el teu barret no demana un permís que ja tenia.
El fred és part de nosaltres. El fred ens fa moure com si fóssim roques, com si el nostre cos fós una pedra més d'aquesta estepa, pedres que són molt per sota dels nostres peus, però que ens faran seus quan la neu abandoni els prats a l'estiu i els nostres cossos formin part de la terra que ens ha fet créixer.
Ells han arribat de molt lluny per una glòria incerta. Nosaltres som aquí per un destí que no hem triat. 
Quan cau la neu, ara, a cada passa, cada floc és com un petit allau de mort.

martes, 5 de mayo de 2015

Parlar

Jo vull que vinguis als meus ulls i em parlis a cau d'orella, que la teva veu surti dels teus llavis com una guitarra ben afinada, tocant notes molt llargues en un pati amb la llum justa, precisa per veure'ns tu i jo i el mur que ens improvisa el seient. No em parles del que voldria sentir, escolto el que em dius i m'agrada perquè la teva veu és teva i sona perfecta ara mateix.

Sona perfecta i m'agraden les paraules que fan anar les teves mans, surten del palmell i van fins la punta del dit. Les miro i són genials, em fan seguir-te mentre segueixes entonant mot rere mot la cançó que més et plau. Vull dir-te tot això amb la veritat més dura i planera. Fins i tot el silenci fa fi el teu so, la teva caixa de música. El silenci entre paraula i paraula que anuncia un altre petit instant de la pàgina que estàs llegint. Marxaràs i em voldràs seguir parlant pel simple joc d'enumerar cada lletra que la punta de la teva llengua deixa anar a cada temps.

No tens paraules boniques perquè totes les vols dir, escrivint a l'aire, com si fossin un senzill obsequi d'anada i tornada. No ets cap poeta. T'agraden les paraules i la cançó que hi ha darrera de cadascuna, i no t'interrompré per deixar-te-la anar.

lunes, 4 de mayo de 2015

Matí.

El primer cop d'aire t'acarona els ulls sense esma, te'ls humiteja sense voler i sense anar més enllà. Amb la mandra amorosint encara els petits instants de llum que malden per fer via. El matí és sempre així, sempre que és així. A vegades verd, a vegades fugisserament verd, quan a l'hivern l'aigua es torna fum i fa que els colors siguin tot un sol món. Les sabates t'avancen entre tolls d'aigua del camí de sorra, enmig del verd de la gespa encara humida. No saps com, no ha plogut en dies i encara són allà. Tossudament molls. No saps com, tampoc, les sabates no es mullen més del que no toca, però tens els peus freds del breu camí que has fet damunt el sorral.
Potser era l'aire i potser és la son, i potser totes dues coses. Els ulls entelats i el pas tranquil entre la flaire que puja del verd, omple el cos i deixa el nas enllorat de matí, intens com qualsevol altre. La brisa lleugera frega dins les oïdes amb una veu poc clara, et diu mots que no vol que entenguis, i et porta la remor d'un tren que lluny encara ve cap a tu. No et detures, el cel encara no és blau del tot però la llum ja no et deixa obrir els ulls que, per si sols, no obriran res.
Quan baixes pel camí ets lluny de tot però el fons es troba igual que tu, arrestant l'instant de solitud com qui s'embolcalla en els llençols de bon matí.