Nits d'estrelles adormides rere un tel de boira. La foscor més lleugera amarada de la humitat més freda de la tardor; et glaça el cos i et té la pell en un clima tens previ a tremolar. Els fanals del carrer, de l'asfalt més cru, et treuen de la nit i et porten dos ulls foscos com dues unces de carbó, tot nítids, enmig d'una pluja de núvols baixos que t'aparta de la resta.
Dos salts ens tenen aturats en l'instant més precís que hem triat, i no ens importa la resta: som nosaltres i ens sobra tot. Sense tenir cap motiu, sense cap impuls més enllà de la pròpia nit, ens veiem un en l'altre i cap espai entre mig.
Aquest dos ulls negres i la nit més tèrbola ens acosten a la història que no hem sapigut fer veritat i tot allò que hem deixat perdre. Sense saber-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario