Matí.

El primer cop d'aire t'acarona els ulls sense esma, te'ls humiteja sense voler i sense anar més enllà. Amb la mandra amorosint encara els petits instants de llum que malden per fer via. El matí és sempre així, sempre que és així. A vegades verd, a vegades fugisserament verd, quan a l'hivern l'aigua es torna fum i fa que els colors siguin tot un sol món. Les sabates t'avancen entre tolls d'aigua del camí de sorra, enmig del verd de la gespa encara humida. No saps com, no ha plogut en dies i encara són allà. Tossudament molls. No saps com, tampoc, les sabates no es mullen més del que no toca, però tens els peus freds del breu camí que has fet damunt el sorral.

Potser era l'aire i potser és la son, i potser totes dues coses. Els ulls entelats i el pas tranquil entre la flaire que puja del verd, omple el cos i deixa el nas enllorat de matí, intens com qualsevol altre. La brisa lleugera frega dins les oïdes amb una veu poc clara, et diu mots que no vol que entenguis, i et porta la remor d'un tren que lluny encara ve cap a tu. No et detures, el cel encara no és blau del tot però la llum ja no et deixa obrir els ulls que, per si sols, no obriran res.

Quan baixes pel camí ets lluny de tot però el fons es troba igual que tu, arrestant l'instant de solitud com qui s'embolcalla en els llençols de bon matí.