Jo vull que vinguis als meus ulls i em parlis a cau d'orella, que la teva veu surti dels teus llavis com una guitarra ben afinada, tocant notes molt llargues en un pati amb la llum justa, precisa per veure'ns tu i jo i el mur que ens improvisa el seient. No em parles del que voldria sentir, escolto el que em dius i m'agrada perquè la teva veu és teva i sona perfecta ara mateix.
Sona perfecta i m'agraden les paraules que fan anar les teves mans, surten del palmell i van fins la punta del dit. Les miro i són genials, em fan seguir-te mentre segueixes entonant mot rere mot la cançó que més et plau. Vull dir-te tot això amb la veritat més dura i planera. Fins i tot el silenci fa fi el teu so, la teva caixa de música. El silenci entre paraula i paraula que anuncia un altre petit instant de la pàgina que estàs llegint. Marxaràs i em voldràs seguir parlant pel simple joc d'enumerar cada lletra que la punta de la teva llengua deixa anar a cada temps.
No tens paraules boniques perquè totes les vols dir, escrivint a l'aire, com si fossin un senzill obsequi d'anada i tornada. No ets cap poeta. T'agraden les paraules i la cançó que hi ha darrera de cadascuna, i no t'interrompré per deixar-te-la anar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario