La finestra oberta amb només un pam d'aire, que entra fred i com una carícia. Com la que tinc ara mateix al cos. La tinc només a un pam i m'hi entra també el metrònom inconstant de la pluja. L'aigua pica les parets de maó i les dóna aquell gust a quietud que només la calor del migdia al mes de maig pot donar. Com una nit que ens ha atrapat a tots i ens ha deixat amb tot el dia començat.
El llit dorm igual que com hem tancat del tot els ulls i la imatge és una habitació desendreçada. No em vull moure perquè el repic de la pluja a la fusta de la finestra ens desvetllarà. Prefereixo que l'aigua entri a que el dia em robi aquest moment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario