Pes

Plou. I no para de ploure. I segueix plovent. No s'atura. Aigua eixordint el silenci amb aquella força justa i neta, repicant contra el sostre. El terrat s'inunda poc a poc emmudint el soroll de l'aigua i el va transformant en un pes sec, mort, buit. Un pes que se t'escola dins les oïdes i no et deixa respirar.

Com m'agraden les tempestes, veure la violència del vent, l'aigua, el color gris que pren tot plegat i el fred que t'amara els sentits. Aquella humitat a recer de la pluja, aquella seguretat dins de casa, rere una finestra amb la visió romàntica que en puguem tenir, i que sempre ens porta a un petit plaer sense cap mena d'importància. Chopin. Sempre et pot passar qualsevol història pel cap, és el moment d'inspirar-se i deixar anar les primeres idees mediocres que et surtin dels dits. No. Aquest plaer te'l quedes per tu, estima la teva intimitat. Per mi seria molt fàcil obrir la nit amb quatre versos florits, immersos en la literatura més innocent i passatgera.

Avui la pluja m'angoixa, m'angoixa el fred i m'angoixa la humitat que tindré entre les mans quan en tregui els dits al balcó. M'angoixa tenir el terra de casa amb gotes que se m'han cosit a les sabates i deixen unes taques fosques a la fusta. M'angoixa que el meu temps depengui del pes que tinc damunt del meu cap, un sostre d'aigua fluint cap als carrers, esviscolant-se amb el so agradable que és al meu cap des de petit. L'aigua corre entre les teules i cau a plom molt més avall. Aquest plom.

Aquest pes, aquesta dolça i maleïda angoixa. No para de ploure, fins i tot quan ja no plou més.