És una imatge que no pots treure't dels teus ulls. Veus abans el marbre infinit que el punt que el torna així, una línia nítida en separa el cel de l'aigua i no en distingeixes el final rere les caps de la costa, entre els pins de la carena. El mar, tot banyat en plata. En podries prendre qualsevol gota i fer-ne qualsevol joia amb la millor llum de la Lluna.
És aquest el mar que m'agrada veure a les nits, el mar que roman totalment al lliure convit de la Lluna. Aquell to lilós, platejat, tènue i brillant alhora, tot estès damunt l'aigua. Inquebrantable. No canviaria aquesta imatge nocturna per cap altra. De nit el mar no es veu, i amb prou feines saps cap a on bufa al vent guiant-te per la mirada. L'has de saber tenir al nas, dins del cos, on la plata del mar de Lluna et dóna el grau exacte de sal i terra que duu als seus esbufecs.
El mar de Lluna. Un parell de cops al mes i prou. Un mar encalmat i una vista a l'infinit perfectament delimitada. Vaig al far, m'hi quedo dibuixant-me'l al cap i retenint cada unça d'aquest metall preciós. I quan fa llevant... Quan fa llevant no hi ha qui ho agafi. No hi ha qui es pugui fer seu cap tros d'allò. El salam i l'aigua que acompanya el vent fa que tot el mar és faci present a cada glop d'aire, tot el cel es torna llum i desapareixen les estrelles. Jo em quedo aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario