Aigua

La finestra oberta amb només un pam d'aire, que entra fred i com una carícia. Com la que tinc ara mateix al cos. La tinc només a un pam i m'hi entra també el metrònom inconstant de la pluja. L'aigua pica les parets de maó i les dóna aquell gust a quietud que només la calor del migdia al mes de maig pot donar. Com una nit que ens ha atrapat a tots i ens ha deixat amb tot el dia començat.

El llit dorm igual que com hem tancat del tot els ulls i la imatge és una habitació desendreçada. No em vull moure perquè el repic de la pluja a la fusta de la finestra ens desvetllarà. Prefereixo que l'aigua entri a que el dia em robi aquest moment.

Borodino

Amb la neu el món és infinit. Amb la neu, el nostre aire es torna tan pesat com el vent, es fa glaç als pulmons i fereix el cos més endins de la casaca. Amb la neu, una passa costa com tres. A mi m'agrada la neu, tot i això. És fina, és suau i quan es posa sobre el teu barret no demana un permís que ja tenia.

El fred és part de nosaltres. El fred ens fa moure com si fóssim roques, com si el nostre cos fós una pedra més d'aquesta estepa, pedres que són molt per sota dels nostres peus, però que ens faran seus quan la neu abandoni els prats a l'estiu i els nostres cossos formin part de la terra que ens ha fet créixer.

Ells han arribat de molt lluny per una glòria incerta. Nosaltres som aquí per un destí que no hem triat. 

Quan cau la neu, ara, a cada passa, cada floc és com un petit allau de mort.

Parlar

Jo vull que vinguis als meus ulls i em parlis a cau d'orella, que la teva veu surti dels teus llavis com una guitarra ben afinada, tocant notes molt llargues en un pati amb la llum justa, precisa per veure'ns tu i jo i el mur que ens improvisa el seient. No em parles del que voldria sentir, escolto el que em dius i m'agrada perquè la teva veu és teva i sona perfecta ara mateix.

Sona perfecta i m'agraden les paraules que fan anar les teves mans, surten del palmell i van fins la punta del dit. Les miro i són genials, em fan seguir-te mentre segueixes entonant mot rere mot la cançó que més et plau. Vull dir-te tot això amb la veritat més dura i planera. Fins i tot el silenci fa fi el teu so, la teva caixa de música. El silenci entre paraula i paraula que anuncia un altre petit instant de la pàgina que estàs llegint. Marxaràs i em voldràs seguir parlant pel simple joc d'enumerar cada lletra que la punta de la teva llengua deixa anar a cada temps.

No tens paraules boniques perquè totes les vols dir, escrivint a l'aire, com si fossin un senzill obsequi d'anada i tornada. No ets cap poeta. T'agraden les paraules i la cançó que hi ha darrera de cadascuna, i no t'interrompré per deixar-te-la anar.

Matí.

El primer cop d'aire t'acarona els ulls sense esma, te'ls humiteja sense voler i sense anar més enllà. Amb la mandra amorosint encara els petits instants de llum que malden per fer via. El matí és sempre així, sempre que és així. A vegades verd, a vegades fugisserament verd, quan a l'hivern l'aigua es torna fum i fa que els colors siguin tot un sol món. Les sabates t'avancen entre tolls d'aigua del camí de sorra, enmig del verd de la gespa encara humida. No saps com, no ha plogut en dies i encara són allà. Tossudament molls. No saps com, tampoc, les sabates no es mullen més del que no toca, però tens els peus freds del breu camí que has fet damunt el sorral.

Potser era l'aire i potser és la son, i potser totes dues coses. Els ulls entelats i el pas tranquil entre la flaire que puja del verd, omple el cos i deixa el nas enllorat de matí, intens com qualsevol altre. La brisa lleugera frega dins les oïdes amb una veu poc clara, et diu mots que no vol que entenguis, i et porta la remor d'un tren que lluny encara ve cap a tu. No et detures, el cel encara no és blau del tot però la llum ja no et deixa obrir els ulls que, per si sols, no obriran res.

Quan baixes pel camí ets lluny de tot però el fons es troba igual que tu, arrestant l'instant de solitud com qui s'embolcalla en els llençols de bon matí.