Cara

Del mar en sé moltes cares. Moltes. Sempre que parlo de mi més enllà de la barra, taula o cantonada on estiguem bevent, del llit on hi hem fet diferent la nit i de qualsevol altra matinada on hem xerrat fins que les mans, dins les butxaques, ens reclamen dormir, acabo parlant del mar. No en tinc cap primer record, sempre hi ha sigut i sempre hi serà, per poc a prop que hi sigui i per lluny que em quedi el blau sota el blau. És una imatge brutal i que em desespera, pujant la costa del Mas Nou, baixant a la vall d'Aro i allà immens em torna a robar l'últim moment de si mateix.

Tinc al cap des de sempre la imatge i l'olor de la sal, del querosè i el peix i algues que els vaixells de pesca del port de Palamós duien en caixes o bé fets part de la fusta dels cascs. El tacte, el tacte humit i sec de la pintura i vernís que cobreix cada tauló de coberta i les baranes, el tinc a la pell i el tinc al nervi, de quan hi pujava sense que em veiessin els mariners per muntar-m'hi les meves històries.

Al cos hi tinc això i hi tinc el balanceig de ser dalt d'una barca durant pràcticament 16 anys. Sóc un pijo de ciutat, un nenet ric que omplia com molts altres els poblets dels empordanesos amb la superficialitat que ens caracteritzava als barcelonins de llavors i ara. Sí, no tinc cap mèrit, però d'haver sigut això en guardo no pas l'experiència d'haver tinguts uns diumenges genials, sinó d'haver tastat el mar en totes les seves cares. En té moltes i de molt cabrones.

Montserrat I - [P]

A tu, muntanya maleïda,
A redós de les teves pedres caigudes,
A tu ens encomanem,
Morts per la pols i el quitrà.

A tu, bellesa destrossada,
Relluent com les campanes més boniques,
Ens deixem, a tu, de viure,
Per deixar-nos caure
I fer-nos esfilgarsar.

Lleugerament, muntanya d'odi,
Et besarem els rocs tombats pel vent,
Et vessarem les llàgrimes que solquin,
Arrecerades pel teu amor,
El teu mar podrit de bèsties mortes.

Punt

Punt i derrota. Fins aquí. No hi ha camí, la frontera és un buit entre matolls i una absurditat rere l'altra de còdols i rocs escampats per les petjades. Seguir filant amunt per respirar i veure, i viure un dia més d'aquesta angoixa, del perdre roí i la desfeta tornada en cos, mans i braços.

Ens arrambem als cims de les fites més minses per veure el món caure sota nostre, com un feix desfet de troncs i branques que se'ns escola entre els dits, senyal de la vida que se'ns escapa riera avall. No fem peu a cap pedrot segur, no hi ha un res ferm al nostre camí, la sequera ha tornat en fang les poques vies que ens quedaven i ara ens som ennuegats de pols als pulmons.

Piquem, i piquem fort, que no hi ha res que ens aturi. Quan mo hi siguem no quedarà res per picar.

Treva - [P]

Una matinada fresca i provada
Farcida d'esgarips clars de multons
Tintant de clapes tota la pujada
Del verd del riu fins el cim dels turons

Enmig d'aquesta mort tan viva i nostra
Ens fan befa les mirades altives
Curulles d'ufania i lletania
Amb l'amor que als peus del sol es postra.

El riure màgic de les nostres mans
Plenes del sòl de sotabosc i bosc
Deslliurats en la fugida pels camps
De l'exili que ens segueix llevant de tenir-nos a prop.

Barques - [P]

Les barques
Les fustes que grinyolen
Allò que ve
I allò que se'n va.
L'aigua prou finita
Tèrbola
Com la llum més clara
T'amara les olors més vives
Del peix mort
Qu'omple el plat de vida.

El ferro picant la pintura
Del bou
Amb l'afany diari
Rutinari
De les cadenes que subjecten
Airoses
El cap de les xarxes
Plenes
Del jornal més pobre

Segon

Només demano un segon més. Després un altre. Només vull poder aturar aquests mínims instants entre un segon i un altre per fer que el sol no es mogui i caigui darrere les muntanyes. No són grans muntanyes però sí és un gran sol que es pot amagar rere coses petites i ara no vull que s'amagui.  Aquí estic bé i tinc els seus cabells molestant-me de la forma més preciosa. No sé quant costa però només demano aturar-ho aquí. La seva mà dreta agafant-me de manera indeterminada i sense més desig que el de tenir-me allà, sense més.

És estrany com pot fer-se una muntanya sota el sol del primer estiu amb només quatre paraules que són silencis que són joia que són calma. Sense saber ben bé què. No hi ha ben bé res entre un toll d'aigua i un llac inabastable, gran com dos mars junts. És la mateixa distància que hi ha entre el cel i la cova més fosca. La llum no hi entra perquè només molesta. Que hi entri tènue, delicada, fràgil, fina com un cabell que es passeja per les meves galtes sense intenció de molestar ni deixar de fer-ho.

Artells

L'estol d'ocells és un ens ferm que s'esdevé dúctil com el plom fos dins un motllo empès per la ràbia de l'aire que surt d'unes toveres infinites. Aire roent com la ràbia que et corprèn a les nits més nítides i als matins més preciosos.

Són aquests ocells els que et transporten a la realitat absurda en què en qualsevol moment tot s'acaba en una successió completa de fets i punts dins una funció matemàtica perfectament immensa i inabastable. Els ocells que són el temps que fuig dins les hores d'un paisatge espectacular que cap en una capseta idònia per l'ocasió en un dia serè després de la desgràcia que ocorre sempre i just en l'instant que toca perquè és irremeiable. L'estol de plom tediós i magnífic que no cessa davant de ni tan sols un bri imperceptible de brisa sobre un mar de camps i ferralla en desús. Plom i frugalitat, tal i com les nostres manies es desfan per l'afany estoic de la realitat d'ésser sempre contínuament i insuportable. En instants infinitament petits.

La vida ens passa per dins com un estol d'ocells prenent l'absurditat de la nostra ràbia estrenyent els artells contra els polzes, tancant punys inútils ara, i deixant-nos vergonya incurable fent-se forta a les entranyes, que és on hi ha l'ànima. Colpejant-la. Així d'estúpid, com el plom vessant del forn fora de lloc en un dia magnífic.