Punt i derrota. Fins aquí. No hi ha camí, la frontera és un buit entre matolls i una absurditat rere l'altra de còdols i rocs escampats per les petjades. Seguir filant amunt per respirar i veure, i viure un dia més d'aquesta angoixa, del perdre roí i la desfeta tornada en cos, mans i braços.
Ens arrambem als cims de les fites més minses per veure el món caure sota nostre, com un feix desfet de troncs i branques que se'ns escola entre els dits, senyal de la vida que se'ns escapa riera avall. No fem peu a cap pedrot segur, no hi ha un res ferm al nostre camí, la sequera ha tornat en fang les poques vies que ens quedaven i ara ens som ennuegats de pols als pulmons.
Piquem, i piquem fort, que no hi ha res que ens aturi. Quan mo hi siguem no quedarà res per picar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario