Artells

L'estol d'ocells és un ens ferm que s'esdevé dúctil com el plom fos dins un motllo empès per la ràbia de l'aire que surt d'unes toveres infinites. Aire roent com la ràbia que et corprèn a les nits més nítides i als matins més preciosos.

Són aquests ocells els que et transporten a la realitat absurda en què en qualsevol moment tot s'acaba en una successió completa de fets i punts dins una funció matemàtica perfectament immensa i inabastable. Els ocells que són el temps que fuig dins les hores d'un paisatge espectacular que cap en una capseta idònia per l'ocasió en un dia serè després de la desgràcia que ocorre sempre i just en l'instant que toca perquè és irremeiable. L'estol de plom tediós i magnífic que no cessa davant de ni tan sols un bri imperceptible de brisa sobre un mar de camps i ferralla en desús. Plom i frugalitat, tal i com les nostres manies es desfan per l'afany estoic de la realitat d'ésser sempre contínuament i insuportable. En instants infinitament petits.

La vida ens passa per dins com un estol d'ocells prenent l'absurditat de la nostra ràbia estrenyent els artells contra els polzes, tancant punys inútils ara, i deixant-nos vergonya incurable fent-se forta a les entranyes, que és on hi ha l'ànima. Colpejant-la. Així d'estúpid, com el plom vessant del forn fora de lloc en un dia magnífic.