Del mar en sé moltes cares. Moltes. Sempre que parlo de mi més enllà de la barra, taula o cantonada on estiguem bevent, del llit on hi hem fet diferent la nit i de qualsevol altra matinada on hem xerrat fins que les mans, dins les butxaques, ens reclamen dormir, acabo parlant del mar. No en tinc cap primer record, sempre hi ha sigut i sempre hi serà, per poc a prop que hi sigui i per lluny que em quedi el blau sota el blau. És una imatge brutal i que em desespera, pujant la costa del Mas Nou, baixant a la vall d'Aro i allà immens em torna a robar l'últim moment de si mateix.
Tinc al cap des de sempre la imatge i l'olor de la sal, del querosè i el peix i algues que els vaixells de pesca del port de Palamós duien en caixes o bé fets part de la fusta dels cascs. El tacte, el tacte humit i sec de la pintura i vernís que cobreix cada tauló de coberta i les baranes, el tinc a la pell i el tinc al nervi, de quan hi pujava sense que em veiessin els mariners per muntar-m'hi les meves històries.
Al cos hi tinc això i hi tinc el balanceig de ser dalt d'una barca durant pràcticament 16 anys. Sóc un pijo de ciutat, un nenet ric que omplia com molts altres els poblets dels empordanesos amb la superficialitat que ens caracteritzava als barcelonins de llavors i ara. Sí, no tinc cap mèrit, però d'haver sigut això en guardo no pas l'experiència d'haver tinguts uns diumenges genials, sinó d'haver tastat el mar en totes les seves cares. En té moltes i de molt cabrones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario