Negre

Se sent un repic llunyà, una campana sola, premonitòria. No toca ben bé res, la foscor encara n'amaga la intenció. Al voltant tot és negre i els punts de llum de l'horitzó ens són companyia feréstega, roí com un ofec d'aire càlid. El sutge ens embolcalla la respiració, amarada de mil sentits banyats en sang seca, trànsit entre aquesta mort i la vida que ens queda després de rebre l'últim bocí de plom que ens pertoca.

La mirada roman fixa en un punt indeterminat, prop d'on som, entre el nostre mur i les restes que se'n despengen més enllà. La ment reposa en un tel ignot de tenebres apagades, un moll sec on hi acaba, llanguívola, la fusta d'una barca. El cel torna el negre de les banderes d'un blau fos pel temps, barrejat amb el fum que és pertot. Els ocells cantarien si quedés un instant de vida en aquesta ciutat.

Vam morir en néixer i avui morirem per viure per sempre.