Lletres

Disculpa, no t'havia llegit. T'havia arribat a veure una estona amagada entre quatre lletres mal escrites, com sempre em fas. La teva caligrafia et delata per molt que te n'amaguis, fins i tot en tota aquesta estona idiota on em recorres els ulls buscant distracció. T'he vist tantes vegades, pàgina rere pàgina, que ni tan sols m'he esforçat a posar la més mínima atenció en sentir les teves coces repicant contra les paraules escrites pel teu puny maldestre i deixat. Llegia lletres i m'havia oblidat de tu.

No sé, no sé què vols i per què de cop apareixes entre aquestes paraulotes. Si de debò vols que aquesta història no sembli feta per qualsevol rajola d'un safareig escriu-la bé, esmerça-t'hi com si no fos un error constant que tant se te'n dóna. No has sigut mai prou hàbil fins ara com per ser una ploma refinada que eviti caure en la trampa fàcil del deixar-se dur. No sé si no en saps o no en vols saber, però la teva història és molt millor que aquest plec de línies farcides d'intranscendència.

A mi què més em dóna, no? Hòstia, ja vas brodar un capítol i jo en tinc centenars per omplir, llegir i arrencar per llençar a les flames a cada aquelarre personal. Tinc literatura per estona, tens una línia finíssima que pot fer els seus paràgrafs i fer-los excel·lents. Per què, llavors, m'hi molesto? Perquè segueixo llegint la merda que no m'interessa?

A tots ens agrada la lectura fàcil en algun moment o altre, no ho podem negar. Que ens entreté una estona, no ens deixa mal record i no amaga res ni ningú. Potser, però, només potser, allò va ser un llibre molt estrany que ni tan sols hauríem d'haver obert.