Negre

Se sent un repic llunyà, una campana sola, premonitòria. No toca ben bé res, la foscor encara n'amaga la intenció. Al voltant tot és negre i els punts de llum de l'horitzó ens són companyia feréstega, roí com un ofec d'aire càlid. El sutge ens embolcalla la respiració, amarada de mil sentits banyats en sang seca, trànsit entre aquesta mort i la vida que ens queda després de rebre l'últim bocí de plom que ens pertoca.

La mirada roman fixa en un punt indeterminat, prop d'on som, entre el nostre mur i les restes que se'n despengen més enllà. La ment reposa en un tel ignot de tenebres apagades, un moll sec on hi acaba, llanguívola, la fusta d'una barca. El cel torna el negre de les banderes d'un blau fos pel temps, barrejat amb el fum que és pertot. Els ocells cantarien si quedés un instant de vida en aquesta ciutat.

Vam morir en néixer i avui morirem per viure per sempre.

Estrelles

Avui he anat a prop del mar, sense llums. Hi he anat sol, que ningú no em segueix quan faig aquestes coses. He anat a veure estrelles caure del cel, que aquestes nits de tramuntana són precioses i ara no hi ha massa lluna. És petita i s'amaga aviat. N'he vist alguna i he tornat. El mar de nit és un món inimaginable.

Des de la meva habitació no es veuen les estrelles del cel, veig les estrelles del mar. Puntets de llum enmig del Mediterrani, pescadors de calamars i gent de sal que dorm a deshora. La nit es gira i el mar queda al mateix lloc damunt seu mateix.

Línia

La imatge és una línia fosca i clara alhora molt nítida que separa la llum de la figura, fent figura a la figura i donant un contorn exacte a la pedra i les seves petites deformacions. En essència, tens un astre llunyà que perfila amb un traç precís la natura morta de la roca feta mur.

La lluna et transporta de forma sobreactuada a un espai intermig entre la fascinació i la imaginació, un èter comú i llanguívol sense gaire buit per la fe original de la creativitat. Però és capaç de fer-ho quan altres éssers de l'egoisme central de l'home no poden ni brandar un simple mot. Ens fa basarda feixuga inspirar el nostre escriure en fets morts com el cel, el mar i la vida, però és la mort la finalitat exclusiva per escriure. Escrivim per perdurar, en ésser o paraula, però per perdurar en definitiva més enllà de la mort.

Avui la lluna arribarà a plena, ara ja amaga tots els estels i els nostres ulls no hi són per res més.

Lletres

Disculpa, no t'havia llegit. T'havia arribat a veure una estona amagada entre quatre lletres mal escrites, com sempre em fas. La teva caligrafia et delata per molt que te n'amaguis, fins i tot en tota aquesta estona idiota on em recorres els ulls buscant distracció. T'he vist tantes vegades, pàgina rere pàgina, que ni tan sols m'he esforçat a posar la més mínima atenció en sentir les teves coces repicant contra les paraules escrites pel teu puny maldestre i deixat. Llegia lletres i m'havia oblidat de tu.

No sé, no sé què vols i per què de cop apareixes entre aquestes paraulotes. Si de debò vols que aquesta història no sembli feta per qualsevol rajola d'un safareig escriu-la bé, esmerça-t'hi com si no fos un error constant que tant se te'n dóna. No has sigut mai prou hàbil fins ara com per ser una ploma refinada que eviti caure en la trampa fàcil del deixar-se dur. No sé si no en saps o no en vols saber, però la teva història és molt millor que aquest plec de línies farcides d'intranscendència.

A mi què més em dóna, no? Hòstia, ja vas brodar un capítol i jo en tinc centenars per omplir, llegir i arrencar per llençar a les flames a cada aquelarre personal. Tinc literatura per estona, tens una línia finíssima que pot fer els seus paràgrafs i fer-los excel·lents. Per què, llavors, m'hi molesto? Perquè segueixo llegint la merda que no m'interessa?

A tots ens agrada la lectura fàcil en algun moment o altre, no ho podem negar. Que ens entreté una estona, no ens deixa mal record i no amaga res ni ningú. Potser, però, només potser, allò va ser un llibre molt estrany que ni tan sols hauríem d'haver obert.