Treu-la. Deixa-la fora, a mi tota. Treu aquesta nota que vull. Rugosa, aspra, dolça, queixalada de música roent de la corda d'aquestes tecles. Treu-les totes i dóna-me-les a mi. Les vull al meu cap. Vull aquesta història al meu cervell, assolant tot el meu cap de banda a banda i deixant els fulls d'aquestes partitures rebregats entre els moviments eixordadors dels teus dits. Tot aquest puny de música, de segle, de força brutal amagada entre cinc línies de pentagrama fugint de la fusta i entrant a la carn.
Torna a tallar l'aire, tornar a desfer el guix de les parets amb aquesta realitat que acabes de fer sonar. Torna a deixar-me sense ganes de fer res més que agafar-me amb força les mans per no entrar a aquest cubicle i treure't aquest poder teu de deixar-me mort. Treu-te aquesta vida immortal de les mans i fes-ne maldat. Maldat divina i pròpia d'un do. Un do dolç, meravellós, tendre i potent com sol aquest do pot ser.
Deixa-t'hi la vida. Vull que et consumeixis en aquestes tecles com jo em consumeixo a l'altre costat de la paret. Volent-te'm per mi i no volent deixar que cessis. Ho vull tot ara que només tinc música dins el cap i tu, els teus déus de la música i la vibració d'aquestes cordes m'heu deixat fora. I us tinc aquí mateix.