El tram que va de la cala a la punta de l'escullera és un recull de moments molt diferents. A aquesta hora, però, tots tenen en comú el fred. A més, en funció del vent, són un compendi o un altre. Quan bufa garbí sol ser tot el mateix, vent picant-te a la cara, la humitat assolant-te la pell i gotes d'aigua freda esmicolant-se pertot. Amb llevant és igualment un fred humit que va augmentant conforme avances per l'escullera. El nas, els dits i les orelles van agafant fred, suportable, fins que has de tornar i els primers metres et ve tot el vent al damunt. Però amb la tramuntana és tot molt diferent.
Baixes les escales i ja tens al nas la sensació de vent sec, un vent que aquí es terral i amansit per les muntanyes. Comences a caminar enmig de dues aigües i quan tens les barques a sota aquest vent sec ja no ho és tant, però no arriba a ser humit. El fred que porta amb ell és agradable, et desperta. El nas comença a refredar-se, però no massa. Quan arribes al moll de càrrega és un mar obert el que et porta un vent diferent, amb més aigua però sense ser humit. Més fred.
La llum encara no és brillant però el color daurat del cel dóna un color fosc al mar que fa córrer pel cap mil històries igualment fosques.
