sábado, 27 de mayo de 2017

Segon

Només demano un segon més. Després un altre. Només vull poder aturar aquests mínims instants entre un segon i un altre per fer que el sol no es mogui i caigui darrere les muntanyes. No són grans muntanyes però sí és un gran sol que es pot amagar rere coses petites i ara no vull que s'amagui.  Aquí estic bé i tinc els seus cabells molestant-me de la forma més preciosa. No sé quant costa però només demano aturar-ho aquí. La seva mà dreta agafant-me de manera indeterminada i sense més desig que el de tenir-me allà, sense més.

És estrany com pot fer-se una muntanya sota el sol del primer estiu amb només quatre paraules que són silencis que són joia que són calma. Sense saber ben bé què. No hi ha ben bé res entre un toll d'aigua i un llac inabastable, gran com dos mars junts. És la mateixa distància que hi ha entre el cel i la cova més fosca. La llum no hi entra perquè només molesta. Que hi entri tènue, delicada, fràgil, fina com un cabell que es passeja per les meves galtes sense intenció de molestar ni deixar de fer-ho.