Veus? Els núvols són un petit mar. Un mar tan petit com gran és el món. Podem seure i passejar damunt del mar cada dia, caminar entre cada floc d'aire que ens creui i parlar de com els ulls ens demanen que els guardem, els cuidem i els fem veure la vida que hi ha dins el nostre cap uns petits instants. Després els haurem d'obrir, perquè la vida és un tot que no és res, que aquí dalt és molt petita i tan eterna com els breus moments que la llum entra a les nostres mans.
Ara, aquí dalt, el silenci és tot allò que es desxifra més enllà del brogit de l'aire, punyent i suau, com tota la força d'un cop de vent acaronant els xiprers enmig d'un camp de blat.
Ets a un mar de dos mons. Podem navegar-los tant com vulguis, aquí dalt, aquí baix, allà on les nostres veles ens hi vulguin dur. Farem tard a cada nit sempre que puguem, portant els núvols als nostres peus, que ja no tindrem, i lluirem sempre el nostre goig de ser lluny de tot i no arribar mai enlloc. El fred que tindrem a les cames, les mans entumides i el cap ben despert serà el que ens separarà de ser unes taques més al mapa, i alhora gaudirem com mai de ser unes taques ínfimes sota un sol que no atraparem mai i que ja tenim a les nostres mans.
A nosaltres no ens importarà haver jugat amb rialles de nen a tombar els plecs de paper que a cap dels dos no ens aixecaven un pam de terra. Ens agradarà saber que tu miraves els ocells i preguntaves per què no anaven fins a les estrelles. Ens agradarà pensar que crèiem que com que no prenien mai el vol més enllà de la caiguda del sol, no podien saber què era una estrella.
